Also in english | También en castellano
Avui “s’estrena” a l’auditori Maxwell del ALBA synchrotron el capítol 5 de la sèrie Day One, on el sincrotró té un paper “fonamental” en la trama. Aquesta sèrie, com ens van presentar en el seu dia, està impulsada per la Fundació Mobile World Capital Barcelona, una fundació publico-privada que de mitjana rep uns 5M d’euros anuals de diners públics provinents d’institucions catalanes. Més enllà de si la sèrie ens ha agradat o no, o ens ha fet gràcia que companyes nostres hi apareguin; sí que desperta certs interrogants.
Barcelona fa anys que aposta per “posicionar-se” com a capital tecnològica internacional, i sobre el paper, l’objectiu és clar: mostrar Barcelona com un ecosistema tecnològic punter i reforçar l’atractiu internacional de la ciutat. Tanmateix, aquesta estratègia obra una qüestió: quin és l’impacte real d’aquestes iniciatives sobre la ciència, la recerca i el personal que hi treballa? I, encara més enllà: quin és l’impacte real d’aquest model tecnològic sobre la ciutat i els seus habitants?
Una frase impactant de la directora de Comunicació i relaciones institucionales de la fundació en una entrevista [1] em fa especialment dubtar d’aquestes iniciatives: «Aunque es difícil valorar cuantitativamente qué legado tienen tanto el congreso como MWCapital, es innegable que han contribuido a potenciar sectores económicos, la ciudad y el país.»
Aquesta afirmació posa de manifest un problema estructural: si l’impacte és difícil de quantificar, com es justifica la inversió pública? Aquesta és la manera més eficient de visibilitzar el sincrotró quan es nega als seus treballadors condicions competitives (en comparació a la resta de centres de caire similar)?
En política científica i d’innovació, la mesurabilitat és força important. Quan els resultats no són quantificables, el risc és que es prioritzi la narrativa per sobre de la transformació real. Això és especialment problemàtic quan, paral·lelament, infraestructures científiques de primer nivell pateixen limitacions estructurals, com salaris congelats o dificultats per retenir talent.
El contrast es fa evident: mentre es financen projectes de branding tecnològic i “promoció” d’una ciutat de Barcelona, la classe obrera veu com se li neguen increments salarials i drets laborals, a part de tenir una ciutat cada cop menys habitable.
Més enllà de que les instal·lacions del ALBA synchrotron s’hagin utilitzat com a decorat narratiu per Day One sense una representació fidel de la seva activitat (personal de seguretat a la sala de control, experiments sense supervisió, la llum de sincrotró en un “microscopi” on es treu una imatge en 3D d’un xip amb 30 segons) que es poden justificar com a llicències artístiques, una veu dins meu (que acostuma a estar enfadada) em pregunta que aporta això a ALBA? No és quelcom que d’altres institucions no hagin fet; el CERN també surt en series i pel·lícules, o la mateixa NASA, però no es tracta de només entreteniments, sinó d’una iniciativa vinculada a estratègies institucionals de promoció tecnològica.
Tot plegat sembla branding superficial que costa molts de diners al contribuent i que té un imacte “poc quantificable”. Però més enllà, també perpetua dues coses més: on queda el català? Aquesta és la ciutat que es vol promocionar?
Per embolicar-ho més… el català s’utilitza com a element simbòlic o «atrezzo». Tot i que la sèrie passa a Barcelona i ciutats del voltant, la llengua és només un decorat: un cartell de “no passeu” dels Mossos en una escena d’un crim, el noms dels personatges… Tot amb la participació de 3cat (la televisió pública catalana), que com a mínim s’ha doblat al català per tal de posar-la a la plataforma 3cat (engrunes…).
Aquest debat no es pot separar del model de ciutat que representa el Mobile World Congress (la fundació té finançament dels organitzadors). Durant anys, el congrés ha estat presentat com un motor econòmic imprescindible per a Barcelona. Tanmateix, des de sectors crítics s’ha qüestionat reiteradament aquest relat.
El Mobile World Congress genera un impacte econòmic concentrat i temporal, però també contribueix a dinàmiques que agreuguen problemes estructurals de la ciutat: pressió sobre el mercat del lloguer, intensificació del turisme de negocis, privatització temporal de l’espai urbà, priorització d’usos corporatius sobre necessitats veïnals, etc.
Barcelona ja és una ciutat amb forts processos de gentrificació. L’aposta continuada per grans esdeveniments tecnològics reforça un model urbà orientat cap a l’exterior i cap a l’atracció d’inversió, sovint en detriment de l’habitabilitat per a la ciutadania.
El cas de Day One al ALBA synchrotron reflecteix una dinàmica de promoció (recordem que no quantificable…) que, en la meva opinió, té un impacte molt relatiu. Les administracions prioritzen iniciatives visibles i mediàtiques, una mica similar al que fa la direcció d’ALBA: aparença per davant de canvis reals que poden fer més fàcil la vida de la gent.
Aquestes accions tenen un retorn immediat: generen titulars [2, 3, 4], reforcen la imatge institucional i projecten una imatge de Barcelona que a dia d’avui és difícilment la realitat dels seus habitants. En canvi, les inversions estructurals (millores salarials, estabilitat laboral, finançament base o polítiques d’habitatge) tenen menys visibilitat pública, i sembla, que menys prioritat.
No vull dir que la visibilitat sigui inútil. La divulgació científica i la projecció internacional poden ser eines valuoses. Però perquè tinguin impacte real, han d’anar acompanyades d’inversió estructural i d’una representació rigorosa.
Sense això, tot es queda en titulars i en una sèrie que mirarem durant un cap de setmana de pluja al nostre sofà però oblidarem en uns dies. No es necessita només visibilitat. Necessitem estabilitat (laboral i personal, aka habitatge digne), inversió i reconeixement real del valor d’ALBA i de la gent que hi treballa. Sense aquest suport, el risc és que la narrativa tecnològica acabi sent només això: narrativa.
